La delegació del CSIM durant la sessió amb Odevo a Estocolm, l'octubre de 2026

Administrar és el 5%

Segona de cinc entrades sobre la missió de benchmarking del CSIM a Suècia (octubre de 2026).

Entrada anterior: «Gestionem patrimoni de tercers»: el retrat que ens vam fer a nosaltres mateixos a Suècia.

A l’entrada anterior exposava els dos retrats que la delegació es va fer a si mateixa a Suècia: gestionem patrimoni de tercers, i treballem de manera reactiva, amb la informació dispersa. Avui vull entrar en la xifra que, des del meu punt de vista, reordena tota la conversa sobre el nostre ofici. La vam sentir a Estocolm, de boca d’Odevo, el primer grup d’administració de finques de Suècia, propietari de Nabo i, a Espanya, d’Inmho. I vull fer-ho anant una mica més enllà de la xifra mateixa, perquè penso que el que importa de debò és la tesi que hi ha al darrere.

La xifra

Els honoraris d’administració representen entre el 5% i el 10% del que gasta una comunitat de propietaris. La resta (assegurança, ascensor, neteja, subministraments, manteniment, obres) passa per les mans de l’administrador i va a parar a tercers. O, tal com ho ha expressat públicament el responsable d’Inmho, un administrador gestiona unes vint vegades el que factura.

Posem-hi números rodons, i deliberadament petits, perquè no sembli que parlem de grans comunitats: una CP que gasta 30.000 € l’any en paga potser 1.500 d’honoraris; els altres 28.500 els mou l’administrador, però els facturen altres. I l’operador que ens ho explicava no ho deia com una queixa, sinó tot el contrari: va qualificar aquest 90-95% d’oportunitat, i tot el seu model de negoci està construït per accedir-hi.

Val a dir que això no constitueix cap descobriment per a qui administra finques: tots sabem que el nostre honorari és petit en relació amb el pressupost que gestionem. El que canvia és llegir-ho des de l’altre costat de la taula. Mentre el sector discuteix el preu del 5%, els grups que estan concentrant el sector han decidit que el negoci és la resta.

Què hi ha rere la imatge del 5% i el 95%?

Seria un error, però, llegir aquesta proporció només com un problema d’honoraris baixos, o com l’oportunitat de negoci d’uns quants. Des del meu punt de vista, la tesi que hi ha al darrere és una altra, i de més abast: l’evolució de l’administració de finques cap al facility service, és a dir, cap a la gestió integral de l’edifici i dels serveis que necessiten les persones que hi viuen.

I penso que és així no pas perquè ho hagi decidit qui compra despatxos, sinó perquè ho estan demanant els clients. El CSIM va elaborar el 2022 un estudi de mercat per anticipar les demandes futures de servei de les CPs i, val a dir, el que aleshores es proposava com a «futur» jo particularment penso que ja és present. En ressalto tres constatacions:

  • Un canvi generacional. Els copropietaris més joves estan menys vinculats al dia a dia de la comunitat, coneixen menys els serveis contractats i les instal·lacions de l’edifici i, malgrat tot, són més exigents. D’aquí que, segons l’estudi, adquireixi especial rellevància una figura que els faciliti i simplifiqui els processos comunitaris.
  • Una distància entre el que s’espera i el que es rep. Un 80% dels enquestats tenia contractat el servei d’AF, el 59% el considerava molt important i només el 34% manifestava estar-ne molt satisfet. Els hàndicaps que s’hi associaven són coneguts: manca de proactivitat, poca transparència, comunicació millorable i relació impersonal.
  • Una evolució del rol. L’estudi concloïa proposant cinc graus per a l’AF (gestor, previsor, assessor, facilitador i integrador), on el darrer consisteix a oferir un servei integral -venda creuada de serveis, compra conjunta de solucions energètiques- fins a poder convertir-se en facility manager de l’edifici.

Dit d’una altra manera: allò que el client necessita de qui gestiona el seu edifici té cada cop menys a veure amb la part que avui cobreixen els honoraris d’administració, i cada cop més amb la resta de la despesa. L’assegurança, l’ascensor, l’energia, el manteniment o les obres no són, doncs, «el negoci dels altres»: són, precisament, el contingut del servei integral cap al qual apunta el mercat. I és aquí on les dues lectures es troben: el que per al grup que ens va rebre a Estocolm és una oportunitat de negoci, per a l’AF és, entenc, l’horitzó natural d’evolució del seu rol.

El procés de concentració empresarial respon exactament a aquesta lògica: industrialitzar primer el servei clàssic d’AF, gràcies al volum de les carteres agregades, per evolucionar després el portafoli cap a una oferta integral de serveis immobiliaris que pot acabar derivant en una proposta de facility services. Des d’aquesta perspectiva, la qüestió que se’ns planteja no és tant si el servei evolucionarà en aquesta direcció, sinó qui el prestarà i amb quins mitjans.

Què cal per accedir a la resta

Entenc que calen tres coses i, convé dir-ho des del principi, no totes demanen dimensió. Vegem-les:

  • La dada estructurada. Una sola plataforma, el mateix procés a totes les oficines, i la informació de cada CP en un sol lloc. Nabo ha comprat competidors durant anys i els ha migrat tots, sense excepció, al mateix sistema. D’aquí surt la productivitat, i no de la intel·ligència artificial, que arriba al final i multiplica el que ja estava ordenat. Ens van explicar, fins i tot, que llicencien la seva plataforma als competidors, i penso que aquest detall ho diu tot: el seu avantatge no és el programari, sinó la dada i el volum.
  • El volum de compra. Agrupen la demanda de milers de comunitats, liciten els contractes, i la junta de propietaris rep la proposta guanyadora ja comparada. No converteixen per habilitat comercial, sinó perquè la decisió arriba a la junta de propietaris pràcticament presa, amb dades al darrere.
  • Un catàleg de serveis sobre la comunitat. Assegurances, obres, energia, consergeria. És l’embrió del servei integral de què parlava i, alhora, la via d’entrada a la resta de la despesa; convé saber, a més, que al nostre mercat Inmho hi entra com a proveïdor, amb corredoria, constructora i empresa de serveis pròpies. En parlaré a l’última entrada de la sèrie, perquè és el punt on el model topa amb la transparència que es deu a la junta de propietaris.

De les tres, la primera és a l’abast de qualsevol despatx que s’ho proposi; les altres dues demanen volum. Aquesta distinció és, de fet, el mapa de tota la sèrie.

Els models que vam veure

Suècia no ens va mostrar un model, sinó quatre, i cap d’ells es pot copiar sencer:

  • El grup de capital privat (Odevo), que compra despatxos i els industrialitza, amb la lògica que acabo de descriure.
  • La cooperativa centenària (HSB Skåne), propietat dels seus socis, que administra els edificis que els seus propis membres habiten.
  • El propietari que fa pujar el barri (Trianon, a Malmö): una empresa cotitzada concentrada en una sola ciutat, que ocupa llogaters en la gestió dels seus edificis i tracta la sostenibilitat social com a model de negoci perquè, amb el lloguer regulat, l’única palanca de valor que li queda és millorar l’entorn.
  • El capital pacient (Vectura, al Science Village de Lund), sense horitzó de sortida, que construeix districtes sencers i hi finança parcs i escoles perquè fan pujar el valor del conjunt.

Tots quatre tenen una cosa en comú: són propietaris d’alguna cosa, i d’aquí els ve el marge. I n’hi ha un cinquè que no vam veure, perquè no existeix com a tal enlloc, i que és el que personalment m’interessa: el del despatx independent que, sense deixar de ser-ho, comparteix amb d’altres les dues coses que obren l’accés a la resta de la despesa: la dada i el poder de compra. És el que en dic la via col·laborativa, i és exactament allò que iniciatives com el CSIM existeixen per fer possible. Entenc que és, també, la manera com un despatx independent pot evolucionar cap al servei integral sense haver de tenir, ell sol, la dimensió que això demana.

A tall de resum

La imatge del 5% i el 95% no parla, en definitiva, d’honoraris, sinó de cap on evoluciona el servei i de qui estarà en condicions de prestar-lo. Les entrades que vénen desenvolupen aquest mapa:

  1. El que un despatx pot fer sol, sense capital ni dimensió, i que és bastant més del que sembla.
  2. Qui està comprant el sector i què compra exactament.
  3. I, finalment, la pregunta que el sector hauria de respondre abans que la responguin per ell.

Mentrestant, i com a l’entrada anterior, deixo una pregunta a qui administra finques: dels cinc graus que proposava l’estudi del CSIM (gestor, previsor, assessor, facilitador i integrador), en quin situaríeu avui el vostre despatx, i en quin voldríeu que fos d’aquí a cinc anys?

Joan Lluís Saperas · 16 de novembre de 2026